Entrevista a l'actriu Lolita Flores

--¿Per què El síndrome de Ulises?--Perquè em van oferir un personatge, i com que la sèrie, que seguia habitualment, m'agradava, ho vaig acceptar. A més, anava a coincidir en un capítol amb la meva neboda Alba. El paper que m'han escrit s'aparta una mica del que he estat fent fins ara, perquè he fet moltes coses dramàtiques, i també em venia de gust riure una mica.
--¿Com és el seu personatge?--Interpreto la mare de Rai (Javier Mora), el cap gitano del barri, una gitana andalusa forta i amb molta empenta, l'única persona davant la qual Rai abaixa el cap. És una mica manaire i així li ha sortit el fill.
--¿Quantes setmanes estarà?--Gravaré vuit capítols. No és un paper protagonista, tot i que és bastant important, i això em deixa temps lliure i em permet ocupar-me d'altres coses, dels meus dissenys, de les meves cançons...
--¿Què sent quan es veu a la televisió?--La veritat és que em veig com si no fos jo la que apareix a la pantalla. És una mena de desdoblament. La que és a casa veient-la és Dolores Gon- zález Flores, i la que surt a la pantalla és Lolita. Em fixo molt en els gestos. Sóc molt autocrítica i normalment sempre em veig defectes i no acostumo a quedar satisfeta. Al final, sempre acabo pensant que podia haver donat més.
--¿Què li resulta més atractiu, cantar o interpretar?--És que són dues coses molt diferents. Cantant, estàs en directe. A vegades t'oblides de les lletres i has de sortir del pas com pots. Has d'estar pendent de l'equip, de tenir bona veu, de mostrar energia, de cuidar-te tot el dia de cara a l'actuació. La televisió, en canvi, és més còmoda, pots repetir si t'equivoques. Ara bé, el poder que dóna pujar a un escenari, en què tens la gent allà mateix, tan a prop que obres els braços i sembla que pots abraçar tot el públic, no es comparable amb res. Encara que a mi també m'atrau moltíssim la càmera. A la televisió, el morbo de no saber qui et pot estar veient m'estimula molt.
--¿És conscient que el seu nom dóna importància a una producció?
--Per mi és un orgull que em cridin per fer coses i poder demostrar l'actriu que porto dins. Això de la importància no ho penso mai. Sé que tinc un nom, però per mi és una feina més i les dues parts ens aportem alguna cosa. Ells em permeten demostrar el talent que pugui tenir, i si jo puc donar-li a la sèrie una mica de frescor i d'audiència, encantada de la vida.
--Parla de l'actriu que porta dins, ¿això està en els gens?--És una cosa que surt sola. Des de nena, sempre vaig voler fer cine. Als 17 anys em va cridar Pedro Masó, però el meu pare no em va deixar despullar-me en aquella època, que és quan va començar tot allò del destape, i llavors ho vaig deixar una mica de banda. Però la il.lusió de la meva vida era ser actriu, a part de cantant, és clar, que va néixer amb mi i que és el que més vaig veure a casa.
--La seva mare devia ser una persona excepcional...
--Era una dona molt avançada al seu temps, de tota la vida, que tenia més bona relació amb la joventut que amb la gent de la seva edat. Molt moderna i molt jove d'esperit.
--Ni que fos de manera inconscient, ¿no va sentir mai certa competència amb ella?--Mai. L'estimava tant que mai hauria pensat a competir amb ella. Això ho han dit els altres, que han volgut fer-nos rivals, per ser qui érem, però no és veritat. Jo sóc la més incondicional admiradora de Lola Flores.


mikel&victor